Recordo que quan anava a 6è de primària,
un company de classe era víctima d'insults, cops gratuïts i verdaderes
barbaritats. Recordo que li llençaven l'entrepà a les escombraries, el pegaven
fins a fer-li mal i l’humiliaven fins que indefens acabava plorant. Alguns
expectants d'allò, demanàvem als assetjadors que el deixessin, però els altres
continuaven embogits per un afany
de poder.
Actualment som més conscients d'aquesta
problemàtica i es prenen algunes mesures, és cert. Però també és cert que el
que es fa encara és INSUFICIENT.
Opino que:
- S'actua quan es sap que hi ha una
víctima que porta temps patint.
- Un insult, un cop de puny, una falta de
respecte de forma aïllada, es diu que són coses de nens.
- Alguns professors, cometen l'error
de confrontar a la víctima i a l'agressor perquè arreglin els seus problemes o
fins i tot els asseuen junts a classe perquè es facin amics.
I a les consultes de psicologia qui arriba
SEMPRE és la víctima.
A la víctima derrotada, el seu voltant li
repeteix frases com: "HAS de saber defensar-te", "HAS d'aprendre
a passar d'ells"... quan la ferida porta ja temps oberta i precisament el
que busca el nen/a és una solució realista per posar fi a aquest
patiment.
Escolto a pares impotents que farts de
veure patir als seus fills/es, em diuen sincerament i amb llàgrimes als ulls
que no han educat als seus fills perquè uns poca soltes els destrossin a pals i
acabin amb la seva autoestima. Em confessen, entre dents, que han animat als
seus fills a que peguin ells també, ja que és la única manera que troben per
aturar els assetjadors "pagar-los amb la mateixa moneda".
Vaig treballar fa uns mesos amb un adolescent
que havia patit bullying quan era petit. M'explicava que els companys de classe
van estar varis cursos burlant-se d'ell pel seu color de pell, li llençaven l’esmorzar
a terra i l'obligaven a menjar-s'ho del terra mentre li cridaven
"gos" despectivament. Ell percebia que cap mestre l'havia ajudat. Les
burles cobraven més agressivitat a mesura que s'acostava l'hora de plegar i
sobretot fora de l'escola. Quan li vaig preguntar què va fer per acabar amb
aquelles humiliacions, amb un posat serio i mig somriure dolgut, em va dir que
es va plantar davant del líder de les burles i li va pegar un cop de puny al
nas fins fer-lo sagnar i deixar-lo estès al terra. Em va dir que va ser a
partir d'aquell moment quan el van començar a respectar. I jo em pregunto: qui
no va ajudar a aquest nen perquè acabés prenent aquesta decisió?
Hauríem de parar-nos a analitzar:
- Què fem amb la víctima?
- Què fem amb l'agressor?
- Què fem amb els que miren i callen?
- Què fem amb aquells que es sumen i
animen al líder?
Conscienciem-nos tots: pares, mestres,
professionals que als primers símptomes de nens/es amb potencial agressor, haurien de ser tractats i no esperar a atendre a les seves futures
víctimes.
